ELS PIONERS. PRIMERS PASSOS DE L’ARQUEOLOGIA A SABADELL, 1912-1915

Excavacions de la Vil·la romana de la Salut

El mes d’agost del 1912, Joan Vila Cinca, director artístic de l’Acadèmia de Belles Arts, efectuà les primeres excavacions arqueològiques a la ciutat, concretament al costat del Santuari de la Salut, per comprovar si la presència en superfície de materials antics en aquest indret tenia relació amb algun assentament antic. Atesos els bons resultats de les excavacions. –es localitzaren restes d’una vil·la romana- l’Acadèmia de Belles Arts instà l’Ajuntament a assumir-les. La corporació municipal de seguida prengué el testimoni i el 14 d’octubre del mateix any acordà la creació de la Junta de Museos y excavacions, amb l’objectiu de continuar les excavacions i crear un museu on mostrar els materials localitzats. Es nomena director de la Junta a Joan Vila Cinca, i s’encomana l’alta direcció de les excavacions de la Salut a Josep m. Puig i Cadafalch.

Entre 1912 i 1915 continuaren els treballs a la Salut, però també se’n realitzaren en altres punts, com Can Marata, Can feu, Can Roqueta, Can Bonvilar o Can Barba, amb la participació activa de Vicenç Renom Costa el gran col·laborador de Joan Vila Cinca en aquesta etapa; i també de Lluís Mas Gomis. Després d’aquest període l’activitat de la Junta minvà molt.

Retrat de Joan Vila Cinca

D’aquestes primeres excavacions la ciutat en guarda valuosíssims testimonis: objectes, plànols, fotografies, dibuixos i notes manuscrites, que formen part del fons del Museu i de l’Arxiu; també articles i memòries publicades per aquests primers arqueòlegs moguts per la inquietud de donar a conèixer aquests treballs tant a la ciutat com a fora.

Aquests Pioners, que identificaren uns jaciments que amb el decurs de les investigacions arqueològiques del segle XX s’han consolidat com a fites importants en el coneixement històric del territori vallesà, i en el cas de Can Roqueta ha esdevingut un referent de primer ordre en els estudis de la Prehistòria europea.

Per saber més de la Sabadell romana mireu aquest enllaç de l’Oficina del Patrimoni.

.Font: Museu d’Història de Sabadell

-->

LA CIUTAT ROMANA

Timgad (Argelia)

Roma no va crear l'urbanisme, ja que la planificació de les ciutats ha existit en totes les èpoques de la història. No obstant això, la civilització romana és una civilització urbana que va privilegiar les ciutats i va desatendre les zones rurals. Amb Roma, doncs, el desenvolupament de l'urbanisme va arribar als seus més altes cotes de perfecció.

Les ciutats en general i les colònies en especial, com assentaments de nova creació, són un clar exemple de l'estructura ortogonal de l'urbanisme romà. El plànol es desenvolupa en forma de quadricula, on els carrers es creuen en angle recte que provoca la creació d’una xarxa tipus tauler d'escacs. Els campaments militars romans són un clar exemple d'aquest tipus d'urbanisme i ciutats com Barcelona o Timgad són molt representatives.

La ciutat s'estructura al voltant de dos grans eixos, el nord-sud, que és el cardo maximus i l'est-oest, el decumanus maximus. Al final d'aquests dos carrers es troben les portes de la ciutat, que la connecten amb les grans vies romanes. A partir d'aquí les altres carrers es van dissenyant de forma paral·lela i perpendicular als dos grans eixos centrals, apareixent carrers secundaris que són, segons l'orientació, els cardo i els decumanus minors. En les illes que es van configurant es construeixen les cases, les domus, les insulae, els centres metal·lúrgics, etc.

A la cruïlla entre el cardo i el decumanus maximus es construeix el fòrum i el mercat. El fòrum és el centre administratiu, judicial, religiós i comercial de la ciutat, i sol estar presidit pel temple dedicat a la triada capitolina o, més tard, al Diví August.

També en el fòrum ens trobem amb la cúria, des d'on els duunvirs regeixen políticament la ciutat, i la basílica, on s'imparteix justícia i es fan els grans negocis comercials. També prop del fòrum se solen aixecar les termes, edifici imprescindible en la cultura romana. En fi, a l'entrada de la ciutat sol estar el castellum o dipòsit d'aigua, que després de rebre l’aigua de l'aqüeducte corresponent la distribuirà per tota l'urbs, a les termes, les fonts i a algunes domus amb privilegis especials.

Altres edificis bàsics que solen conformar la ciutat romana són el teatre, l'amfiteatre i el circ, que de vegades poden estar fora de les muralles. Si la ciutat és de nivell ens trobarem segurament amb algun nimfeu i potser un odèon. També diversos temples dedicats a altres tantes divinitats i els arcs triomfals en homenatge als grans ciutadans o emperadors que han afavorit a la ciutat.

I circumval·lant tota la ciutat les muralles amb les seves torres de vigilància.

 

Muralles de Tarragona

Finalment, a les vies d'entrada a les ciutats, s'ubiquen les sepultures i els temples funeraris.

El model, doncs, es repeteix amb algunes variacions però sempre respectant les línies bàsiques descrites. Una excepció, la mateixa Roma amb la seva estructura urbanística absolutament caòtica. Però això ja és una altra història. 

 

LA FUNDACIÓ DE LES COLÒNIES ROMANES

 

  

Les colònies eren assentaments de nova creació, resultat d’un acte fundacional realitzat per Roma sobre un determinat territori conquerit, essent la seva finalitat fonamental destinar-lo a ser conreats. Normalment eren el destí últim dels legionaris en acabar el seu període militar, i al mateix temps una de les formes més importants de romanització.

En principi els nous habitants d’una colònia tenien la ciutadania romana i gaudien dels mateixos drets que qualsevol ciutadà romà. En definitiva les colònies estaven configurades com una extensió de la mateixa Roma. Aquest era un dels trets diferencials dels municipis, que eren poblats preexistents, conquerits o assimilats per Roma i que d’inici no disposaven dels mateixos drets que les colònies.

Podem distingir tes tipus de colònies:

-      Coloniae civium romanorum, que es van crear per assegurar la dominació romana en punts estratègics.

-       Coloniae latinae, formada per habitants llatins.

-     Coloniae veteranorum, les habitades per soldats, a qui se’ls concedia terres com a recompensa.

La fundació d’una nova colònia seguia un procediment prèviament establer, i que conservava les antigues tradicions religioses.

La cerimònia s’iniciava amb la inauguratio, funció que realitzava l’àugur que consultava el presagi i establia el lloc, perquè a continuació els gromatici (agrimensors) fixessin l’orientació de la futura ciutat (orientatio), i s’iniciaven les tasques de delimitació, la limitatio, operació que tenia una doble finalitat, fixar els límits exteriors i realitzar les divisions interiors.

Amb la delimitació externa es fixava la frontera religiosa del territori urbà, i al seu interior no es podia enterrar els morts, ni podien penetrar els déus estrangers. La línia divisòria era el pomerium: un magistrat assenyalava el perímetre de la nova colònia que es feia traçant un solc amb una arada tirada per un toro i una vaca, i s’havia de fer en direcció esquerra a dreta (dextratio), aixecant-se l’arada per marcar les portes. 

Feta aquesta primera feina, els gromatici mesuraven el sòl i el dividien en línies paral·leles que es creuaven en angles rectes, formant els carrers i les illes, delimitan en primer lloc els dos grans eixos que defineixen totes les ciutats romanes, el decumanus maximus (est-oest) i el cardo maximus (nord-sud). En l’encreuament d’aquests dos carrers es construïa el fòrum de la colònia, i al seu final s’obrien les portes de la ciutat. Finalment els camps eren dividits en quadrats (centuriae) i assignats als colonitzadors, reservant-se una part per la comunitat.

La darrera de les cerimònies que es realitzaven en la fundació d’una colònia era la consacratio, realitzada pel pontífex (sacerdot romà), que feia les ofrenes als déus i les pregaries i sacrificis habituals en tot el procés religiós romà.

L'AMBITUS

Casa de Diana, Ostia Antica

És el camí que rodeja un edifici. Les primitives cases de Roma no eren contigües; estaven separades per un espai intermedi, l’ambitus. L’existència d'aquesta zona entre els immobles no solament era conseqüència d'un costum, sinó que responia a una prescripció legal. La llei de les XII Taules (7.1) fixava les seves dimensions en 5 peus (1,47 m), és a dir, 2 peus i mig entre dues propietats. L'objecte d'aquest interval era doble: higiènic, perquè assegurava la lliure circulació de l'aire, i preventiu, contra el perill d'incendis, la propagació dels quals feia més difícil. Però, amb el creixement de la població de Roma, amb la cada vegada major escassetat de terrenys i, per conseqüència, amb l'augment del seu valor, l’ambitus va anar desapareixent a poc a poc. Les cases es van fer contigües i es va suprimir el mur mitger.

Tal evolució va quedar completa als últims segles de la República, quan les lleis van prohibir que els murs mitgers tinguessin és d’un peu i mig de gruix.

Font: La Roma Imperial i l’urbanisme a l’antiguitat, Leon Homo. 

ROMA. LA CIUDAD DEL TIBER - PILAR GONZÁLEZ SERRANO

Roma. La Ciudad del Tiber (EdicionesEvohé) es una interesante y recomendable obra de Pilar González Serrano, que nos introduce de forma amena e ilustrativa en la historia, arqueología, y arquitectura de la Ciudad Eterna.

Junto con el libro, que se encuentra en versión papel y digital, se pueden descargar de forma gratuita más de 600 imágenes que nos permiten seguir de forma visual todas las explicaciones que la autora va realizando. Una visita a la gran urbe sin necesidad de salir de casa.

* * * * * * * * * * *

Roma ha sido, es y será la ciudad eterna que a todos deslumbra y a todos agota por la cantidad de vestigios arqueológicos, históricos y artísticos que ha acumulado a lo largo de 3000 años. Por esta razón intentar llegar a conocerla medianamente bien es casi un cometido inalcanzable sin la ayuda de un guía entusiasta que empiece por enseñar a amarla y a disfrutarla primero, para entrar en sus laberintos después. Pilar González Serrano ha pretendido en este libro convertirse, al menos, en ese guía que de una manera práctica y sencilla ayude al lector a conocer los aspectos más esenciales de ese todo que, como un indestructible bloque de "opus caementicium", se presenta a primera vista ante el viajero estudioso.

La Roma de la que se ocupa es esencialmente la de las épocas republicana e imperial, siguiendo el recorrido de sus célebres colinas y espacios más significativos. Sin embargo, no ha querido dejar de hacer referencia a los monumentos señeros que de épocas posteriores se han ido superponiendo unos tras otros y con los cuales se enfrenta todo aquel que recorre sus lugares arqueológicos, sus calles, parques y jardines. Es una visión personal, limitada, fruto de su propia experiencia, sin más pretensión que la de servir de un humilde "primus die" para quien llega como peregrino o romero a la ciudad del Tíber.

Puedes acceder a gran contenido extra de ROMA en este enlace, con la previsualización del libro y cientos y cientos de imágenes agrupadas por zonas de Roma, con sus pies explicativos

CATALUNYA ROMANA - JOAN SANTACANA I VICTOR REVILLA

 

Tots els que estimem Catalunya i la cultura clàssica romana estem d'enhorabona, ja que s'acaba de publicar el llibre CATALUNYA ROMANA dels professors Joan Santacana Mestre i Victor Revilla Calvo.

La publicació, de Rafael Dalmau, Editor és d'una gran qualitat, amb il·lustracions i fotografies que fan més entenedor el seu contingut i ens aproximen una mica més a la nostra història. 

En el bloc del professor Santacana Didàctica del patrimoni cultural, l'autor va explicar els motius de la publicació d'aquest llibre:  aquí teniu l'enllaç 

 *************

L'origen d'aquest llibre rau en la constatació de la manca d'una obra de síntesi actualitzada sobre la història de la Catalunya romana, absolutament imprescindible i urgent si tenim en compte els avenços de l'arqueologia i de la recerca al llarg de les dues darreres dècades.

La història de la romanització a Catalunya ens demostra com moltes de les realitats actuals només es poden explicar si coneixem aquest passat. Aixi, fenòmens com ara el pes de Barcelona en la estructuració del territori o els lligams que mantenim amb les terres ultrapirinenques, solament els podem comprendre si analitzem el paper de catalunya dins l'Imperi de Roma. Per altra banda, aquesta història ens permet reconèixer com en som, de semblants, a aquells homes i dones que van viure en terres catalanes fa més de setanta generacions, malgrat el temps que ens separa. Ens proposem fer descobrir que encara som romans!

El llibre constitueix una proposta per emprendre un viatge en el temps. Invitem els lectors a endinsar-se en les ciutats del país, les primeres ciutats que hi va haver, i adonar-se, per exemple, que creuar Bàrcino de porta a porta pel seu carrer principal tal vegada es podia fer amb tres o quatre minuts; els convidem també a recórrer el litoral i a identificar-ne els ports i embarcadors, i a conèixer la gran diversitat d’estructures agràries, dedicades a la viticultura o al conreu de cereals i oliveres. Hi donem a conèixer personatges que es creien remarcables, cofois de la seva riquesa, i que omplien les ciutats amb làpides autolaudatòries, però també aquell pobre soldat que, encara adolescent, va perdre la vida a Síria, en una de les moltes guerres que l’Imperi sostenia, i que va deixar una mare desconsolada i enfonsada en la tristesa més pregona. I les pors de la gent, en cadascuna de les grans crisis que va haver de patir... O la historia d’aquell bon artesà que va deixar el negoci als seus treballadors i ells, agraïts, li van dedicar un monument. Aquestes són, doncs, històries de fa prop de dos mil anys, quan encara no érem catalans...

LOS DERROTADOS POR ROMA - ANASTASSIA ESPINEL

Conocimos a Anastassia Espinel a través de un relato que nos hizo llegar a Arraona Romana, y desde el primer momento nos dejó cautivados con su excelente prosa y la originalidad de la historia que nos relataba, y sin duda alguna publicamos su escrito. Por ello, cuando más adelante nos envió los cuentos que ahora hemos publicado bajo el sugestivo titulo Los derrotados por Roma, no dudamos ni un momento que su trabajo tenía que ver la luz pública. Por tanto, y lo reconocemos sin rubor, este comentario que hacemos es absolutamente partidista, y lo realizamos totalmente entregados a su obra.

La belleza de sus cuentos es conmovedora, y tras cada una de ellos descubrimos a una escritora de gran sensibilidad, que sufre por las vicisitudes que han de vivir sus personajes: las victimas del más grande de los imperios, el Imperio Romano, fundamento de nuestra civilización occidental.

Fue Roma una sociedad civilizadora, que nos ha dejado el idioma que hablamos, el derecho que nos rige, grandes y bellas obras públicas, el urbanismo, la arquitectura, y hasta la filosofía, que si bien griega de origen, ha llegado a nosotros a través de Roma. Y hasta el Cristianismo, una de las principales religiones actuales nació en el seno del Imperio, se desarrollo y acabo sustituyéndolo. Pero también fue una sociedad violenta y cruel, que dejó tras de si muchas victimas que la historia olvidó enseguida, y que Anastassia Espinel ha rescatado para nosotros para darles vida y voz. Seguro que se lo agradecerán.

Pues este es el tema central de todas y cada una de las historias que nos cuenta, explicarnos como vivían y como se sentían, sus penas y alegrías, en fin las esperanzas de todos aquellos hombres y mujeres que habían sucumbido a la fuerza de la maquinaria de guerra romana, y para los cuales el concepto de “romanización” quizás fuese muy distinto del que hoy todos admiramos.

Anastassia Espinel

Quizás los orígenes de la autora, historiadora Rusa afincada en Colombia, es decir, nacida más allá del Rin, aquella frontera que las legiones romanas jamás pudieron traspasar, han influido en la percepción de sus personajes, al tiempo que demuestra un gran amor por la civilización Romana.

No es el primer libro que escribe sobre Roma, y también vale la pena destacar “Velox, el perro legionario” donde nos da también su versión particular de la derrota de las legiones de Varo en el bosque de Teutoburgo.

La edición de este libro de cuentos ha sido posible por la colaboración entre la editorial Dstoria edicions y la Associació cultural Arraona Romana.

Resumen del libro:

En estos cuentos, Anastassia Espinel, da vida a la piedra de las antiguas edificaciones romanas y a todas estas figuras de legionarios victoriosos y bárbaros derrotados que nos miran desde los frescos y bajorrelieves destinados a glorificar la grandeza de Roma, a través de los siglos. Con objetividad, trata de reconstruir el ambiente de la época y nos revela todo el dolor que debieron sentir los pueblos aplastados y humillados por Roma, dispersos en su inmenso territorio que se extendía desde los sombríos bosques de Germania hasta las arenas del Sahara y desde las costas del Océano Atlántico hasta las orillas del Éufrates. Cada uno de estos pueblos tenía su propia historia, costumbres y tradiciones; no se parecían en nada salvo en el hecho de haber sufrido toda la fuerza aplastante y destructora de la grandiosa maquinaria militar romana.

El libro se puede adquirir en la librería La Llar del LLibre de Sabadell

Francesc Sánchez

www.arraonaromana.org

ELS PRINCIPIS INSPIRADORS DEL DRET ROMÀ

“IUS” i “FAS”

El ius (dret) és definit per Cels com ars boni et aequi, es a dir com  “l’art o tècnica del que és bo i que és just”. Ius significa el que és just, segons les concepcions socials i les decisions dels experts en justícia i fa referència al que la comunitat considera adequat realitzar.

Del ius es distingeix el fas, que és el que es considera conforme a la voluntat dels déus (ius divinum). El contrari a la voluntat dels Déus es considera nefast (nefas).

“AEQUITAS”

La aequitas (equitat) és l'ideal o model al que s’ha d'adaptar el dret; és l'adequació del ius (dret positiu) a la realitat social que evoluciona, ja que quan les circumstàncies de les persones varien, és mitjançant l'equitat que ha de modificar-se el dret establert.

“IUSTITIA”

Segons Ulpià iustitia és “la constant i perpètua voluntat de donar a cadascun el seu dret” i estableix com a preceptes de la mateixa “viure honestament, no danyar al pròxim, donar a cadascun el seu”. La justícia, doncs, es concreta en l'aplicació efectiva del dret positiu i atorgar a cadascun el que li pertany o li concerneix.

“IURISPRUDENTIA”

La iurisprudentia és la ciència del dret. És l'estudi del dret que realitzen especialistes (iuris prudents) que decideixen sobre la justícia o injustícia dels actes. És l'origen de l'actual “jurisprudència” que són les decisions que adopten els tribunals.

“IUS PUBLICUM” I “IUS PRIVATUM”

El Dret Romano ja diferenciava entre el dret públic i el dret privat, i és Ulpià qui ens defineix que consisteix cadascun d'ells, sent el ius publicum el creat per l'Estat relatiu a la seva organització o a l'interès públic, sent el ius privatum el que regula les relacions entre particulars, en el seu exclusiu interès.

“IUS SCRIPTUM” I “IUS NON SCRIPTUM”

El ius scriptum és el dret que consta en forma escrita, i formen part d'ell, la llei, els plebiscits, els senatconsults, els edictes dels magistrats, les constitucions imperials i les respostes dels jurisconsults; mentre que el ius non scriptum, és el dret no escrit, el dret consuetudinari, ja que els costums de llarga durada i confirmades pel consentiment popular, tenen també força de llei.

“IUS COMMUNE” I “IUS SINGULARE”

El ius commune són les normes vigents amb caràcter general i que es refereixen a una sèrie il·limitada de casos; és el dret comú a tots els homes i al que es contraposa el ius singulare, el dret singular, que tracta d'una regulació especial a favor de determinades classes de persones.

“IUS CIVILE”, “IUS  GENTIUM”, “IUS NATURALE”

Ius civile és el dret propi i privatiu dels ciutadans romans, és el dret per excel·lència, el que regula les seves vides diàries en tots els seus aspectes, i es contraposa al ius gentium, que és el dret que regula les relacions entre els ciutadans romans i els peregrini (estrangers); estaríem davant un veritable dret internacional públic.

L'evolució del ius gentium porta a definir el concepte de ius naturale, que és un dret format per institucions nascudes de la raó natural, naturalis ratio, és el dret que sempre és bo i just.

“IUS CIVILE”, “IUS HONORARIUM”, “IUS PRAETORIUM”

Enfront del ius civile, el dret propi dels ciutadans romans, apareix el ius honorarium, que és el dret creat pels magistrats jurisdiccionals.

Amb la creació de la magistratura del Pretor, encarregat de l'activitat jurisdiccional, anualment es publica un edicte amb les normes d'aplicació durant el seu mandat, és el ius praetorium, i té com a finalitat, en aplicació del dret honorari corregir, reforçar o suplir el ius civile . Amb Adrià l'edicte es fa permanent (edictum perpetuum)

LA CONDICIÓ JURÍDICA DE LA DONA EN EL DRET ROMÀ

 

Extemplo simultà parells esse coeperint , superiors erunt

(Tan aviat com hagin començat a ser iguals, seran superiors) .

Marc Porci Cató

Titus Livi, Ab urbe condita, XXXIV

El dret romà es desenvolupa durant un període de temps que va des del segle VIII aC fins al segle VI dC. Durant quasi dotze segles, la condició jurídica de la dona va evolucionant: des de la seva submissió total a l’home, fins a un moment que gaudeix de certs drets i llibertats.

En qualsevol cas, la seva situació jurídica va ser molt millor i més igualitària que en civilitzacions anteriors, però la seva capacitat d'obrar va estar sempre sotmesa a la tutela de l'home i no va tenir capacitat política en cap moment. Això no vol dir que no tingués un conjunt de drets civils i, el que és més important, sempre va tenir una gran capacitat d'influència ja que el seu paper en el si de la família fou essencial, sent sempre molt valorada culturalment en la societat romana.

La dona participava, conjuntament amb el seu marit, en la vida social i va ser sempre l'encarregada de la direcció de la casa i educació dels seus fills en els primers anys de la seva vida.

Sense entrar en el conjunt de relacions jurídiques de les quals era partícip la dona igual que l'home, destaquem tres institucions que l'afectaven especialment:

La Conventio in manum, per la qual la dona, mitjançant el matrimoni (confarreatio, coemptio o usus), entrava a la família del marit i es sotmetia a la potestat del seu pater familias, que podia ser el propi marit o al pare d'aquest si encara s'estava sotmès a ell (alieani iuris): passava d'estar subjecta a la seva pròpia família a estar-ho a la del seu marit. La conventio in manum desapareix en època imperial, i Justinià elimina en la seva compilació, el Codex Iuris Civilis, qualsevol referència a aquesta.

El Dot, en contreure matrimoni el pater familias de la dona, o el seu tutor, aportava a la seva nova família un determinat patrimoni, per tal d'ajudar amb les càrregues del mateix, corresponent l'administració d'aquest patrimoni al seu espòs. En cas de divorci o mort del marit, el dot li era restituïda per poder garantir així el seu manteniment.

L'herència, la dona romana tenia dret a rebre herències, però l'habitual era que s’instituís hereu als fills homes, i la dona fos titular únicament l'usdefruit dels béns que se li assignaven.

Quant el dot solia ser restituït a la vídua, si bé per assegurar que els béns continuessin dins de la família se solien establir usdefruits o fideïcomisos de l'herència. És a dir la dona podia gaudir de tots els beneficis, però sense que pogués disposar plenament del patrimoni.

Finalment, la dona podia atorgar testament, en un primer moment amb la intervenció del tutor, però amb l'evolució del dret romà va deixar de ser imprescindible aquest requisit.

L’actuació de les dones davant els tribunals

El predomini absolut dels homes en la vida pública romana va excloure ja per si que la dona pogués actuar directament en el fòrum i davant els tribunals, és a dir que exercís d'advocada, si bé no consta, almenys durant la república que li estigués expressament vedat.

Ens han arribat, però, notícies de dones que van exercir tals funcions:

Amesia Sentia, en l'any 77 aC; Hortensia, filla de l'orador Quint Hortensi (114 aC - c . 50 aC), i Caya Afrania, contemporània d'Hortensia. No obstant això, de la documentació que es disposa, sembla que les dues primeres es van defensar a si mateixes de casos en els que eren afectades, mentre Caya Afrania, és la única que sembla actuava realment representant interessos de tercers, és a dir , actuava realment d'advocada.

Posteriorment, ens arriben referències que l'exercici de l'advocacia per part de la dona va ser expressament prohibit, almenys que es tingui coneixement des de l'època d'Ulpià (segle III dC).

" Per raó del sexe, quant prohibeix que les dones advoquin per un altre, i la raó de la prohibició és certament perquè les dones no es barregin, contra l'honestedat corresponent al seu sexe, en causes alienes, ni exerceixin oficis propis d'homes . I va ser originada per Carfania (Caya Afrania?), Dona extremadament corrupta, que advocant i importunant al Magistrat, va donar motiu a aquest Edicte (d'Ulpià )."

(Justinià, Digest, Llibre III , títol I, 1 . 5).

 Francesc Sánchez Pérez

RECONSTRUCCIÓ HISTÒRICA, UN NOU NIVELL D'EMPATIA

Arnau Lario i Margalida Capella

Arnau Lario Devesa és un jove estudiant de clàssiques de l’INS de Premià de Mar, que està realitzant el seu treball de recerca sobre la reconstrucció històrica, dirigit per la professora Margalida Capella.

L’objectiu del treball és estudiar l’estat de la recreació històrica en aquests moments, i per això està analitzant de forma exhaustiva tots el que forma part d’aquest món, persones que hi treballen, entitats especialitzades i esdeveniments que es realitzen. Tota la feina de recerca que està fent l’està recopilant en el bloc amb el suggestiu nom de “Reconstrucció Històrica, un nou nivell d’empatia” i del qual ja ens hem fet ressò en aquest grup, publicant ja les seves anotacions.

Fa uns dies em va demanar si volia participar en una entrevista, com a President de l'Associació cultural Arraona Romana per parlar sobre la mateixa, el seu present, projectes i el seu futur, que van realitzar el dia 6 d’agost. 

Aquí podeu llegir i veure l'entrevista complerta.

LOS EDIFICIOS DE GRAN ALTURA Y SU NORMATIVA EN EL MUNDO ROMANO. EL CASO DE CONSTANTINOPLA

Casa de Diana en Ostia

Xavier Laumain, 
Angela López, 
Francesc Sánchez *

Resumen:

El mundo romano vio desarrollarse una sociedad fuertemente urbana. El crecimiento de los núcleos de población, con Roma a su frente, exigía una organización de infraestructuras suficientes para responder a las necesidades de una población cada vez más numerosa. Con el desarrollo de la Urbs, su atractivo y su posición de centro del “mundo civilizado” provocó importantes migraciones que participaban a la cada vez mayor carencia de alojamiento. El espacio limitado del recinto de la ciudad generó la necesidad de buscar solventar la falta de suelo con la construcción en vertical, de edificios cada vez más altos. Para limitar los abusos, y los riesgos, el legislador romano tuvo la preocupación, de forma muy temprana, de tener en consideración estas condiciones. Esta evolución histórica, durante varios siglos, se vio recogida en la Legislación de Zenón, heredera de la experiencia anterior, aplicada al caso concreto de Constantinopla, la nueva ciudad de referencia del Imperio. El análisis de dicho código nos permite acercarnos tanto a la historia legal en el mundo romano en general, como a la situación de la capital de Imperio de Oriente en particular.

1.    Introducción

La sociedad romana se caracteriza por ser eminentemente urbana. En sus aglomeraciones trasciende la relevancia de la planificación y del orden. A su vez, aparece claramente en ella la importancia de los espacios públicos, la preocupación por las infraestructuras – redes públicas de abastecimiento de agua, de desagüe, red de carreteras, pavimentación de calles, etc. – y los servicios públicos – termas, teatros y anfiteatros, bibliotecas, etc. –, demostrando la profunda voluntad de generar espacios comunes de vida, de agruparse en comunidades estructuradas tanto a nivel social como urbanístico. Si bien existían edificios diseminados en el territorio, esto solían responder a necesidades concretas, vinculadas con grandes propiedades agrícolas, vías de comunicación o espacios religiosos.

Este convencimiento de la urbanidad como signo de desarrollo, demostrado a través de sus realizaciones, se confirma en la actitud despreciativa que tienen los Romanos frente a otros pueblos que viven de forma “primitiva”, considerándoles como bárbaros, como puede ser el caso de los Germanos (1), o de los Galos. Sus aldeas, generalmente de pequeño tamaño y aisladas, estaban constituidas de construcciones de tipo cabaña, como lo que se conoció en tiempos remotos (2).

Si bien la organización de las ciudades, independientemente de su tamaño, era estricta y densa, existen casos paradigmáticos del carácter urbano de los romanos, como pueden ser Constantinopla o la misma Roma. Esta última llegó a contar con un millón de almas. Durante toda su historia, la demanda constante de vivienda, debido al atractivo de la Urbs por su carácter de centro del mundo romano, proporcionó una situación de tensión urbanística (3), cuyos efectos se recogen de forma insistente en lo textos clásicos (4).

 Esta necesidad de dar cobijo a una multitud cada vez mayor de habitantes generó a su vez un fenómeno de especulación inmobiliaria sin precedente. La actividad en torno a la compra de solares o edificios, con el fin de construir nuevos inmuebles y sacar un aprovechamiento económico óptimo de la operación, propició la construcción de edificios cada vez más altos, destinados al alquiler de cenaculae (5) o de domus. Dichos inmuebles se solían construir de forma rápida y barata, conllevando una mediocre calidad de ejecución – junto con un descuido del mantenimiento por parte de los propietarios (6) – y por consecuente grandes riesgos de derrumbes o incendios.

Paradójicamente, debemos alejarnos de la visión que nos pueden transmitir erróneamente estas condiciones, y admitir que estos inmuebles no sólo eran para gente pobre o humilde. De hecho, los más pobres no podían tener acceso a estas viviendas, cuyos precios requerían a menudo tener ingresos mínimos de los que gran parte de la población no disponía. Los más desafortunados no podían ni siquiera acceder a apartamentos, aunque fuesen insalubres. Tampoco el valor de los pisos era homogéneo.  Así, en un mismo edificio, era normal que se  superpusieran – en el sentido literal de la palabra – distintas capas sociales, cada vez más humildes conforme se subía en altura, quedando el espacio de la cambra para los inquilinos más pobres.

Si nos fijamos pues en los textos clásicos, en la bibliografía científica contemporánea, y en testimonios como la Forma Vrbis Romae, no cabe duda de que Roma fuese una ciudad densamente edificada y poblada, donde existía una carrera hacia las alturas por falta de espacio y necesidad de alojamiento, urbanismo vertical que a su vez generaba numerosos peligros. Por esta razón, los Romanos tuvieron que legislar, ya de forma temprana, sobre la forma de construcción, la altura edificable máxima y las servidumbres que debían afectar a los edificios, con tal de garantizar seguridad para los habitantes y viabilidad urbanística. (+)

Este artículo ha sido publicado íntegramete en el blog de Arraona Romana.

(*) Comunicación presentada en el mes de octubre de 2013 el International Istanbul Historical Peninsula Symposium