“IUS” i “FAS”
El ius
(dret) és definit per Cels com ars boni
et aequi, es a dir com “l’art o
tècnica del que és bo i que és just”. Ius
significa el que és just, segons les concepcions socials i les decisions
dels experts en justícia i fa referència al que la comunitat considera adequat
realitzar.
Del ius
es distingeix el fas, que és el que
es considera conforme a la voluntat dels déus (ius divinum). El contrari a la voluntat dels Déus es considera
nefast (nefas).
“AEQUITAS”
La aequitas
(equitat) és l'ideal o model al que s’ha d'adaptar el dret; és l'adequació del ius (dret positiu) a la realitat social
que evoluciona, ja que quan les circumstàncies de les persones varien, és
mitjançant l'equitat que ha de modificar-se el dret establert.
“IUSTITIA”
Segons Ulpià iustitia és “la constant i perpètua voluntat de donar a cadascun el
seu dret” i estableix com a preceptes de la mateixa “viure honestament, no
danyar al pròxim, donar a cadascun el seu”. La justícia, doncs, es concreta en
l'aplicació efectiva del dret positiu i atorgar a cadascun el que li pertany o
li concerneix.
“IURISPRUDENTIA”
La iurisprudentia
és la ciència del dret. És l'estudi del dret que realitzen especialistes (iuris prudents) que decideixen sobre la
justícia o injustícia dels actes. És l'origen de l'actual “jurisprudència” que
són les decisions que adopten els tribunals.
“IUS PUBLICUM” I “IUS PRIVATUM”
El Dret Romano ja diferenciava entre el
dret públic i el dret privat, i és Ulpià qui ens defineix que consisteix
cadascun d'ells, sent el ius publicum
el creat per l'Estat relatiu a la seva organització o a l'interès públic, sent
el ius privatum el que regula les
relacions entre particulars, en el seu exclusiu interès.
“IUS SCRIPTUM” I “IUS NON SCRIPTUM”
El ius
scriptum és el dret que consta en forma escrita, i formen part d'ell, la
llei, els plebiscits, els senatconsults, els edictes dels magistrats, les
constitucions imperials i les respostes dels jurisconsults; mentre que el ius non scriptum, és el dret no escrit,
el dret consuetudinari, ja que els costums de llarga durada i confirmades pel
consentiment popular, tenen també força de llei.
“IUS COMMUNE” I “IUS SINGULARE”
El ius
commune són les normes vigents amb caràcter general i que es refereixen a
una sèrie il·limitada de casos; és el dret comú a tots els homes i al que es
contraposa el ius singulare, el dret
singular, que tracta d'una regulació especial a favor de determinades classes
de persones.
“IUS CIVILE”, “IUS GENTIUM”, “IUS NATURALE”
Ius
civile és el dret propi i privatiu dels
ciutadans romans, és el dret per excel·lència, el que regula les seves vides
diàries en tots els seus aspectes, i es contraposa al ius gentium, que és el dret que regula les relacions entre els ciutadans
romans i els peregrini (estrangers);
estaríem davant un veritable dret internacional públic.
L'evolució del ius gentium porta a definir el concepte de ius naturale, que és un dret format per institucions nascudes de la
raó natural, naturalis ratio, és el
dret que sempre és bo i just.
“IUS CIVILE”, “IUS HONORARIUM”, “IUS PRAETORIUM”
Enfront del ius civile, el dret propi dels ciutadans romans, apareix el ius honorarium, que és el dret creat
pels magistrats jurisdiccionals.
Amb la creació de la magistratura del Pretor,
encarregat de l'activitat jurisdiccional, anualment es publica un edicte amb
les normes d'aplicació durant el seu mandat, és el ius praetorium, i té com a finalitat, en aplicació del dret
honorari corregir, reforçar o suplir el ius
civile . Amb Adrià l'edicte es fa permanent (edictum perpetuum)
